Tot plegat ens ha sorprès l'entrega de tot un país per veure els seus representants en una competició esportiva que es juga a 8 hores d'avió. Els dies de partit, durant dues hores, tot això es converteix en el lloc més tranquil del planeta. Sí, més tranquil del què ja ho és normalment! Però quan aquesta calma acaba... arriba la tempesta. Una riuada de samarretes taronges, begudes i descontrolades, omplen els carrers i canals d'aquesta pacífica terra amb càntics, crits i segurament d'altres coses que ens hem perdut. Avui he sentit que 13 milions de persones (dels 16 que hi viuen) van veure l'últim partit per la TV, és a dir més d'un 80%.
No és extrany veure com, a la cantina de la universitat, els tradicionals davantals dels treballadors es converteixen el samarretes de la selecció. Aquí tot s'ha tenyit d'un sol color; apareixen banderetes per tot arreu, el paper de water de Schiphol (l'aeroport d'Amsterdam) és taronja, als apardors t'hi pots trobar una figura de Buda o un SantCristo envoltats de guirnaldes, es fan pastissets en honor als seus representants nacionals, al súper tots els etiquetatges són especials per l'ocasió, i si et compres una caixa de cerveses tens una samarreta per unir-te a la festa... tot i que jo prefereixo mirar-m'ho com que em vaig comprar una samarreta i em van regalar 24 cerveses!
Ara ens espera un diumenge al vespre, si més no, especial. La pregunta és... com ha de viure un català a Holanda, aquesta final de la Copa del Món? Evidentment, mostrar el passaport en qualsevol plaça habilitada amb pantalles i tiradors de cervesa, pot significar reviure la venjança dels Tercios españoles. Però també és veritat que no m'he cansat d'explicar els meus sentiments cada cop que em felicitaven per les victòries de La Roja.
En qualsevol cas... hup, hup, Holland!
